Al tancar-se l’any, el Parlament va obrir les portes al debat sobre la prohibició de les curses de braus, gràcies a La Plataforma Prou (LPP) que va presentar 180.000 signatures perquè mitjançant la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) els diputats es pronunciessin al respecte.

Per primera vegada, la cambra va haver de fer malabarismes electrònics per a emetre el seu veredicte mitjançant votació secreta, tenint la gran majoria de diputats més llibertat que mai i més pressió que mai.

Aquella mateixa setmana havien rebut una carta de més d’un centenar de polítics gals on els urgien a no fer cas de la ILP. A més, el desplegament de mitjans de comunicació per a seguir el desenllaç seria inèdit. Fins i tot Al Yazira hi era present! Malgrat tot es van sortejar dues esmenes, una presentada per l’esquerra i l’altra per la dreta, i libèrrimament van revelar que 59 diputats estaven en favor del festival taurí i 67 en favor del tràmit per a prohibir-la.

Per les meves arrels culturals i deute familiar seria pro taurí. Vaig  néixer a Marbella i des dels quatre anys visc a Tarragona. Abans d’arribar aquí anàvem amb la meva tieta a la muntanya del castell de Màlaga i des d’allà veiem la plaça de toros on un cosí meu feia els primers passos. Quan jo tenia onze anys, aquest cosí va passar a visitar-nos camí de la Monumental de Barcelona. Vivíem en un barri modest i quan va arribar amb el “tiburón” negre francès (encara que semblava un tauró blanc per les seves dimensions i capacitat) i van començar a sortir muletillas, apoderats i el destre, tot el barri es va apropar a la porta de casa. Em vaig sentir el més ufanós dels nois del camp d’hoquei, pati del darrera de l’antic estadi del Nàstic.

Tanmateix fa uns anys la LPP va posar en premsa publicitat d’un toro moribund, banderillejat, víctima de les estocades i sagnant profusament. I el que, paradoxalment, em va crida l’atenció, més que la imatge va ser l’eslògan que l’acompanyava: “Sense compassió no hi ha salvació”.

No crec que aquesta frase fos deutora de l’eslògan que va fer guanyar les eleccions al contrincant d’Al Gore, la dreta compassiva. A mi em va semblar com si un Berkof, Chafer o Hodge aixequessin el cap. El més evangèlic del món... clar que aplica a un toro.

Des d’aquell mateix instant em va venir la inquietud de veure aquest assumpte des d’una perspectiva bíblica.

Els llibres sapiencials ens diuen que els animals pertanyen al Creador; que Ell té cura tant de l’home com de la bèstia i que fins i tot dels animals rep lloança. La Llei quan estableix el descans setmanal els té igualment en compte i quan l’home està sota la benedicció de Déu, aquesta s’estén a ells. Els profetes ens parlaran d’un paradís recuperat pel nen Emmanuel, que ens serà donat, el qual guiarà el llop convivint amb l’anyell, el vedell amb el lleó. L’evangeli ens presenta aquell qui van anunciar els profetes vencent el temptador i tot seguit estant amb les feres, símbol de la pau paradisíaca. També ens recorda l’evangeli que el valor òntic de l’ésser humà és superior que el de les aus, però no ens dóna llicència per a la seva explotació sense misericòrdia, ni per exercir crueltat.

És una tortura cruel la que exerceixen contra el toro des del moment que surt del seu entorn, en general plàcid, fins que abandona el ruedo on ha passat per repetides puntes de pica, banderilles, a banda de les reiterades estocades que pot propinar-li un mestre xiulat per la seva incompetència. Tot això sense tenir en compte el trasbals del trasllat, on alguns són sedats, i expliquen que als corrals, a banda de deixar-los, de vegades, en dejú, en altres ocasions els donen medicines arribant a provocar-los el vòmit i deixant-los molt dèbils.

Voldria, finalment, deixar-los amb el primer passatge que em va venir a la ment en veure aquell anunci. Es tracta de Proverbis 12.10, del qual faig una traducció literal de la versió dels LXX: “El just té compassió de l’ànima de la seva bèstia, però la compassió del descregut és crueltat.”